MAIG 1a setmana

CONSTÀNCIA

DILLUNS

CORREDORS DE FONS
Un dels responsables de l’equip olímpic espanyol dels jocs del 92 recordava una prova en la qual un corredor de fons va arribar molt més tard que el primer classificat. I deia: “Venia arrossegant-se, aixecant-se, caient, però tenia la mirada fixa en la meta. Sagnava. Es tornava a aixecar i queia una altra vegada, s’arrossegava...; al final va quedar-se sense forces, destruït moralment i físicament, a 150 metres de la meta. No li importava el cos, només el fet de no haver arribat.”
Sembla que els metges dels atletes tenen una admiració especial pels corredors de fons, perquè són com la imatge d’uns herois de la constància: no abandonen mai la cursa, no els importa arribar molt més tard que els primers; el seu objectiu és arribar. Al contrari que els velocistes, que comencen la cursa i l’acaben en pocs moments, i no tenen temps de pensar gaire.
Quan sentim parlar de constància, segurament ens sona a renúncia, a esforç, però també a esperances i a il•lusió. De fet, és una barreja de tot això: allò que fa “gran” la persona és la voluntat, el treball i les esperances, la il•lusió que hi posa. Una persona constant és la que no deixa de lluitar per aconseguir allò que s’ha proposat. I si fracassa, si no aconsegueix el que desitjava, sap que l’esforç que hi ha posat no li serà inútil, perquè un dia o altre, no gaire lluny, li pot ser d’utilitat, li suposa com un “entrenament” per a d’altres moments de dificultat. Tot té la seva recompensa, fins i tot el fracàs. No tinguem por a l’esforç, a la constància: segur que això ens educa, ens ajuda a créixer com a persones.

DIMARTS

 Persigue tu objetivo   5’17