GENER 2na setmana
|
ALEGRIA
|
DILLUNS
DIMARTS
DIMECRES
BENEFICIS DEL RIURE
Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i dòna què pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.
Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i dòna què pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.
DIJOUS
COMPARTIR L’ALEGRIA
Un catedràtic de psiquiatria va
publicar un treball sobre “la tristesa d’Europa”, basant-se en l’observació i
en l’estudi de dades estadístiques. Explicava, per exemple, que molts dels
homes i dones, i també joves, que circulen pels carrers de les nostres grans
ciutats europees, se’ls veu abatuts i amb la tristesa dibuixada a la cara, als
ulls. L’ésser humà veu que ni la ciència, ni el progrés, ni la qualitat de
vida, no donen sempre resposta als grans problemes que planteja la vida, i no
sap què fer de la seva tristesa.
Un dia en què celebràvem una festa important a l’escola vaig observar la cara d’algun noi dels més grans: se’l veia trist. Els seus companys i companyes de classe estaven contents, fent jocs de taula en grup, i era un bon moment de convivència i d’alegria. Però a ell se’l veia trist, anant d’un lloc a un altre, i sense posar-se a jugar amb ningú. ¿Hi ha alguna explicació? A mi se me n’acut una, que es pot donar en alguns casos. Hi ha nois i noies que només saben divertir-se “fent el burro”, com es diu vulgarment. És a dir: a costa dels altres, cridant de forma exagerada, molestant, i sent una mica els protagonistes. Així demostren la que per a ells és la seva forma d’estar alegres (és molt discutible si a això se li pot dir “alegria”). Però quan la resta de les persones que els envolten s’ho estan passant bé de forma normal, en bona convivència, sense destacar i respectant-se, ells es troben fora de lloc, i aleshores poden fer dues coses: molestar (perquè en el fons els fa ràbia no saber-se divertir com els altres), o enyorar l’alegria dels altres i tenir-ne una certa enveja. No ens estranyem si, en moments en què tots estem contents i alegres, trobem algun company o companya que està més trist. Animem-lo a què participi de la nostra alegria: segur que és una bonica forma d’ajudar-lo.
Un dia en què celebràvem una festa important a l’escola vaig observar la cara d’algun noi dels més grans: se’l veia trist. Els seus companys i companyes de classe estaven contents, fent jocs de taula en grup, i era un bon moment de convivència i d’alegria. Però a ell se’l veia trist, anant d’un lloc a un altre, i sense posar-se a jugar amb ningú. ¿Hi ha alguna explicació? A mi se me n’acut una, que es pot donar en alguns casos. Hi ha nois i noies que només saben divertir-se “fent el burro”, com es diu vulgarment. És a dir: a costa dels altres, cridant de forma exagerada, molestant, i sent una mica els protagonistes. Així demostren la que per a ells és la seva forma d’estar alegres (és molt discutible si a això se li pot dir “alegria”). Però quan la resta de les persones que els envolten s’ho estan passant bé de forma normal, en bona convivència, sense destacar i respectant-se, ells es troben fora de lloc, i aleshores poden fer dues coses: molestar (perquè en el fons els fa ràbia no saber-se divertir com els altres), o enyorar l’alegria dels altres i tenir-ne una certa enveja. No ens estranyem si, en moments en què tots estem contents i alegres, trobem algun company o companya que està més trist. Animem-lo a què participi de la nostra alegria: segur que és una bonica forma d’ajudar-lo.
DIVENDRES
SOBRE EL SOMRIURE...
En el despatx de certa persona hi
havia penjat un rètol amb aquesta inscripció: “Somriure no és pas ensenyar les
dents. Somriure és mostrar l’ànima”.
Hi ha gent qui somriu comercialment, per guanyar diners. Un refrany xinès diu: “Qui no sàpiga somriure, que no obri cap botiga”. Per això a vegades el somriure només té una finalitat comercial. També hi ha somriures amb una finalitat publicitària: pensem en els anuncis amb aquells somriures a manera de reclam, com quan s’anuncia una pasta de dents...
Però també hi ha gent que somriu desinteressadament, sense buscar res a canvi, amb un somriure sincer, que li surt de dins, de la seva alegria interior, i que omple de goig tant a qui el rep com a qui el dóna. Encara que sembli de poca importància, el somriure pot ser una manera de donar-se als altres, de mostrar l’ànima. Un somriure, tot i que costa poc, pot valer molt. Es pot convertir en ajuda en moments de tristesa, de soledat, de marginació... Pot ser un senyal de comprensió i d’acollida cap a l’altra persona. Pot ser una forma de fer que l’altre se senti valorat, reconegut i apreciat. Val la pena practicar-ho: costa poc i és efectiu.
Hi ha gent qui somriu comercialment, per guanyar diners. Un refrany xinès diu: “Qui no sàpiga somriure, que no obri cap botiga”. Per això a vegades el somriure només té una finalitat comercial. També hi ha somriures amb una finalitat publicitària: pensem en els anuncis amb aquells somriures a manera de reclam, com quan s’anuncia una pasta de dents...
Però també hi ha gent que somriu desinteressadament, sense buscar res a canvi, amb un somriure sincer, que li surt de dins, de la seva alegria interior, i que omple de goig tant a qui el rep com a qui el dóna. Encara que sembli de poca importància, el somriure pot ser una manera de donar-se als altres, de mostrar l’ànima. Un somriure, tot i que costa poc, pot valer molt. Es pot convertir en ajuda en moments de tristesa, de soledat, de marginació... Pot ser un senyal de comprensió i d’acollida cap a l’altra persona. Pot ser una forma de fer que l’altre se senti valorat, reconegut i apreciat. Val la pena practicar-ho: costa poc i és efectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada