FEBRER 4a setmana

PARLAR BÉ DELS ALTRES

DILLUNS

DIMARTS

COMENTARIS QUE FAN MAL

Eren quatre bous, ben grans i robustos. Es van fer molt amics i es van jurar amistat eterna. Anaven junts a pasturar, s’ajudaven entre ells, es defensaven dels seus enemics i la convivència entre ells era perfecta. Un dels seus enemics, un llop, portava temps intentant atacar-los, però li era impossible, perquè els bous estaven molt units i sempre els trobava junts. Però el llop era astut, i va idear un pla per poder aconseguir el seu propòsit. ¿I què és el que va fer? Senzillament va intentar trencar la seva unió fent que s’enfadessin entre ells. El sistema va ser molt senzill: només va haver de parlar amb cadascun d’ells en particular dient-li que els altres es burlaven d’ell i que aparentaven ser amics seus, però que en el fons li tenien mania. D’aquesta manera va aconseguir que els quatre bous comencessin a sospitar i a desconfiar els uns dels altres, de tal forma que es va acabar la seva unió. A partir d’aquell moment cadascú sortia sol a pasturar i no volia saber res dels seus antics amics. I el llop, veient que havia aconseguit el seu propòsit, va poder-los caçar un a un. L’últim bou, abans de morir devorat pel llop, va pensar: “Segurament morim per culpa nostra, per haver cregut els consells del llop; si no l’haguéssim cregut i haguéssim continuat units, de cap manera ens hauria devorat”.
Entre les persones moltes vegades es trenca la unió i l’amistat per fer cas als comentaris i a les xafarderies que alguns s’encarreguen de fer circular en l’ambient. Pot passar també entre nosaltres. La bona convivència és enemiga de les tafaneries, dels rumors i dels comentaris malintencionats. Procurem-los evitar, no fer-ne cas i tallar-los, si volem col•laborar en mantenir una bona convivència.
          

DIMECRES

EL MILLOR I EL PITJOR

A aquell rei li agradava provar la saviesa de la gent que tenia en càrrecs de responsabilitat, i també la seva disponibilitat i la seva astúcia. Però també li agradava aprendre d’ells. És per això que una vegada va cridar un dels seus servidors i li va dir:
-Porta’m la cosa millor que trobis en el meu regne.
Al cap de no massa estona, aquell home es va presentar amb una safata, a sobre de la qual havia posat... una llengua (no em pregunteu d’on la va treure!). I va dir al rei:
-Majestat. La llengua és la cosa millor: amb ella les persones podem alabar Déu, els enamorats es declaren el seu amor, els polítics pacten la pau, els educadors ensenyen la saviesa, les famílies recobren l’harmonia... I amb la llengua les persones parlen de les moltes coses bones que vós feu, majestat.
Al rei li va agradar aquella resposta, i li va picar la curiositat per saber què era el pitjor que es podia trobar en els dominis del seu regne. I el mateix criat, aquesta vegada en un temps rècord, es va presentar un altre cop amb una llengua sobre una safata. I el rei va sentir com li deia el següent:
-Majestat, la llengua pot maleir Déu, destrueix l’amor entre les persones, crea odis i desconfiances, que poden fer molt de mal, ferir i fins i tot matar. Amb la llengua es pot arribar a destruir tot allò de bo que les persones podem fer.
I el rei va quedar satisfet de la saviesa d’aquella persona.
Parlem dels companys i companyes. És tan fàcil parlar malament dels altres! És tan fàcil destruir el que entre tots hem fet! Però es fa tant de mal...!

DIJOUS