dilluns, 10 d’abril de 2017




 ABRIL 3a setmana

¡ BON DIA: JUSTÍCIA !



DIMARTS

La justícia és aquell conjunt de normes i regles que permeten regular les conductes entre les persones, permetent, avalant, prohibint i limitant certes conductes o accions en l'actuar humà o amb les institucions. La justícia depèn d'un context en particular, on es desenvolupen experiències, circumstàncies i situacions bastant diverses, però, cadascuna d'aquestes definicions fa que surtin a la llum valors com la llibertat, la veritat, la pau i la democràcia.
El problema al voltant de la justícia és una cosa que s'ha trobat present al llarg de tota la història.
La justícia no només fa referència al conjunt de normes imposades a una societat, sinó que implica també l'equitat entre els seus membres, establint així, per exemple, la  pertinença (en termes populars) per dret de certes coses. Com veiem es tracta d'un concepte que implica equitat, però p sobretot, ètica.
Com ja hem dit anteriorment, la justícia i "el just" varia de persona a persona, el que permet que, en la vida quotidiana, hi hagi diferències entre allò que un pare i un fill considerin just al voltant de determinada situació. El mateix succeeix amb els sistemes judicials presents en cada Estat o nació en particular, on no tots els ciutadans es troben d'acord amb els dictàmens dels jutges davant certes situacions de conflicte, sobretot, quan la resolució, en el personal, no ens afavoreix i implica, en alguns casos, fins i tot, el pagament de multes o la privació de la llibertat.


DIMECRES


Feliços  els nets de cor, serens de ment i alegres d'esperit, perquè coneixeran l'amor.
Feliços  els pobres, condemnats a estar privats fins i tot del necessari per a viure, i aquells que no se senten enganxats a res i estan plens d'esperança.
Feliços  els portadors d'esperança en els diferents racons del nostre món: perquè segur que esperen un món millor per a tots, el Regne promès a tots.
Feliços  els qui busquen aturar-se un moment, els qui busquen i troben un moment de silenci: perquè creixeran interiorment, acolliran i transmetran esperanza.
Feliços  els qui es conformen amb el que tenen ( sigui poc o molt), d'ells és el Regne
Feliços  els qui no odien a ningú, no insulten ni alcen la mà contra l'enemic, sinó que tenen compassió de qui sofreix i conserven la dolçor dels nens, perquè heretaran la terra.
Feliços  els qui obliden les ofenses, no condemnen al proïsme ni guarden rancor, perquè seran estimats.
Feliços  els qui sofreixen pels patiments aliens i per la maldad d'aquells que fan del poder una forma d'opressió, perquè seran consolats.
Feliços  els qui tenen fam de llibertat i senten cremada la seva gola per la set de justícia, perquè seran sadollats.
Feliços  els qui transformen la llança en una aixada, l'espasa en una forca, i el braç en una abraçada, perquè seran reconeguts com fills de la pau.


DIJOUS



TRISTES HISTÒRIES REALS

“Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.




DIVENDRES


Honestidad Justicia - Festival 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada