divendres, 6 de novembre de 2015

ABRIL  3a setmana

FE - CREENCES


DILLUNS
L'home sense rostre (verídic)

Fa uns anys a un treballador se li va presentar l'oportunitat de millora la seva ocupació i per això va emigrar amb la seva família des de New York fins a Austràlia. En la família d'aquest home, hi havia un jove molt ben plantat, el seu fill, qui tenia aspiracions de convertir-se en un famós trapezista d'algun circ o ser un gran actor.
El jove, mentre esperava que arribés la seva oportunitat amb algun circ o fins i tot fer d'ajudant de qualsevol escenari, treballava en els embarcadors locals, que vorejaven els pitjors sectors de la ciutat.
Caminant a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat per cinc delinqüents que el volien robar. En lloc de donar-los els diners que portava, el jove es va resistir. No obstant, els cinc malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a colpejar-lo salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort.
Quan la policia el va trobar tirat al camí, van assumir que ja estava mort i van cridar a la camioneta de la funerària. En el trajecte cap a la funerària un dels policies el va sentir respirar roncament buscant aire i immediatament el van traslladar a la unitat d'urgències de l'hospital.
Quan va ser col·locat en una de les lliteres, una de les infermeres va mencionar amb horror que aquest jove ja no tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats terriblement, el seu crani, les seves cames i els seus braços estaven fracturats, el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats de l'estructura del crani.
Encara que va salvar la vida, es va passar un any a l'hospital. Quan finalment va sortir de l'hospital, el seu cos havia curat de les ferides, però tenia un rostre d’aspecte monstruós que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no era aquell jove ben plantat que tots havien admirat.
Quan el jove va començar a buscar treball va ser rebutjat repetidament en tot arreu a causa de l’aspecte repulsiu de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís al circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de fer això per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat i quasi ningú volia acostar-se o acompanyar-lo. Va tenir pensaments suïcides. La situació no va canviar en cinc anys.
Un dia aquest jove va passar davant d'una església i buscant quelcom de pau, va entrar. Després d'escoltar els seus laments un sacerdot se li acosta. Va sentir molta llàstima per ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una llarga estona.
El sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove que li va dir que faria tot el que estigués al seu abast per a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva dignitat i la seva vida, sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en un cristià exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria d'aquest turment.
El jove va assistir, des de llavors, cada dia als serveis religiosos on li agraïa a Déu el salvar-li la vida i li demanava, tan sols, que li donés pau mental i la gràcia per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a ser als ulls de Déu.
El sacerdot, a través dels seus contactes personals, va aconseguir els serveis del millor cirurgià plàstic a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el doctor era un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar en veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança i amor a pesar de l'horrible experiència que patia.
La cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer també el millor treball de reconstrucció dental. El jove es va convertir en tot el que li va prometre a Déu que seria. Es va casar i va tenir fills. A més va aconseguir un èxit impressionant en una carrera en què sens dubte hagués sigut l'últim a trobar èxit si no hagués estat per la fe  i l'amor de les persones que es preocupaven per ell.
Aquesta experiència ell la va fer pública. El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha servit d'inspiració per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que ell mateix va produir.

DIMARTS
CREU PESADA
Un jove, ja no podia més amb els seus problemes. Va caure de genolls, pregant: "Senyor, no puc seguir. La meva creu és massa pesada".
El Senyor, com sempre, va acudir i li va contestar: "Fill meu, si no pots portar el pes de la teva creu, guarda-la dins d'aquesta habitació. Després, obre l'altra porta i tria la creu que tu vulguis". El jove va sospirar alleujat. "Gràcies, Senyor", va dir, i va fer el que li havia dit.
A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans que no podia veure la part de dalt. Després, va veure una petita creu recolzada en un extrem de la paret. "Senyor", va murmurar, "vull aquesta", va dir assenyalant-la. I el Senyor va contestar: "Fill meu, aquesta és la creu que acabes de deixar".

DIMECRES
L'alpinista

Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense companys.
Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard,  i no s’havia  preparat per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc.
La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols.
Pujant per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.
Seguia caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt forta que quasi el parteix en dos…
Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "…
De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci?
- "Salva'm, Déu meu".
- Realment creus que et puc salvar?
-"Per descomptat, que si"
LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…
Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però no la va tallar.
Explica l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…

DIJOUS
Desgràcia o benedicció
En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill de 17 anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava va trencar la reixa i se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La gent del poble murmurava: "quina desgràcia la seva, senyor Cipriano!", i ell, tranquil, contestava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".
Dies després, el cavall blanc va tornar amb un magnífic cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià dient-li: "quina benedicció!", a la qual cosa el senyor Cipriano replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".
Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va fracturar una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar, i la gent li deia a l'ancià; "quina desgràcia la seva, bon home", a la qual cosa ell replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".
Dies després va començar la guerra i tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, menys el fill del senyor Cipriano per què anava coix i tota la gent del poble saludava l'ancià i li comentava: "quina benedicció la seva, senyor Cipriano!".
I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una vegada més dient: "només Déu ho sap, potser una benedicció o potser una desgràcia".

DIVENDRES
Petjades a la sorra
 Una nit un home va tenir un somni on caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es veien reflectides escenes de la seva vida. Davant de cada escena veia a la sorra dos parells de petjades: les seves i les del Senyor.
Després que passés davant d'ell l'última escena del seu somni, es va tornar a mirar les petjades a la sorra. Va notar que en moltes ocasions, al llarg de la seva vida, només hi havia un parell de petjades. Es va adonar que havia succeït en els moments més tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va torbar molt, i li va dir al Senyor:
"Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries amb mi fins al final. Tanmateix he notat que en els moments més difícils de la meva vida només es veuen les empremtes de dos peus. No entenc per què m'abandonaves quan més et necessitava".
El Senyor li va respondre:
"Fill!, benvolgut fillet meu; jo t'estimo i mai no t'abandonaria. En els teus moments de prova i patiment, quan veus que només hi ha dues petjades, era perquè jo et portava en braços".
































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada