dissabte, 28 de novembre de 2015



NOVEMBRE 5na setmana
COMPRENSIÓ

DILLUNS












DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ
Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistent social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.
DIMECRES

L’OSTRA I EL PEIX
Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, Que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.


DIJOUS




DIVENDRES

Testimoni de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres.
"Fa unes setmanes, una parella jove va venir a casa nostra per oferir-nos una gran quantitat de diners per per als pobres. A Calcuta donem de menjar a 9 mil persones al dia. Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. Els vaig preguntar : "D'on han tret tants diners?" Ells em van respondre: "Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-los a vostès tots aquests diners".




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada